"Els propers deu anys seran clau per al futur demogràfic del món rural". Entrevista a Eduard Trepat, coordinador d'ARCA

El suplement dominical del Diari Segre "LECTURA" entrevista Eduard Trepat, coordinador tècnic de l'Associació d'Iniciatives Rurals de Catalunya, sobre les problemàtiques i les oportunitats que ofereixen les zones menys poblades del país.
Trepat participa activament en els diferents projectes que es desenvolupen arreu del territori per afrontar els principals reptes als quals han de fer front les comarques del camp i la muntanya. El despoblament n’és un, el més visible i el que exerceix de causa i conseqüència de problemes que no es poden entendre per si sols.

Compartim l'entrevista:

Què entenem per món rural?
No existeix una definició exacta del que és món rural. Hi ha opinions més o menys consensuades que tenen en compte la densitat de població, per exemple, sovint en relació amb criteris internacionals. Des de la Generalitat, per tal de poder rebre ajudes vinculades al desenvolupament del món rural, has de viure en un territori Leader. En aquests hi ha des de capitals comarcals fins a micropobles, però no tots tenen els mateixos drets a l’hora d’accedir a ajudes perquè no és el mateix demanar-la des d’una capital com Mollerussa que fer-ho des d’un petit poble del nord de la Noguera. Si ens fixem en aquestes zones, podem dir que el 73% de Catalunya és rural.

Aquests reptes fa molts anys que són sobre la taula, què ha passat els darrers vint anys?
Amb el canvi de segle es va començar a revertir el despoblament amb l’arribada d’immigrants de fora de Catalunya que buscaven i trobaven feina al camp i la construcció. Fins al 2010 la població general de Catalunya creixia i també ho feien molts pobles. Amb la crisi econòmica tota aquesta gent progressivament va anar marxant. Les comunitats rurals avui en dia per elles mateixos no creixen, necessiten que hi vagi gent de fora si volen sobreviure.

I la gent dels pobles ho volen o és un tema que només preocupa els experts? Als pobles sovint envien els fills a estudiar perquè tinguin oportunitats fora i no hagin de quedar-se.
En general es veu com un problema que cada vegada hi hagi menys gent. No és una opinió homogeneïtzada perquè Catalunya té un món rural molt divers i el consens sobre el tema no és igual a tot arreu. La societat catalana no és conscient del problema que suposa, és alguna cosa més que un problema demogràfic d’un municipi concret. Acompanyat d’aquest degoteig, hi ha menys pagesos i ramaders, que són els que gestionen el territori. Eviten que el bosc no creixi en desmesura, que els camps estiguin ben cuidats… té efectes en la capacitat de les muntanyes per recol·lectar aigua per als pantans, per exemple.

Les explotacions agràries familiars ja no són viables.
S’ha d’apostar per un altre model que fomenti l’agricultura ecològica i una distribució més sostenible dels productes.

Després molts pagesos tampoc tenen problemes per comprar al supermercat.
Tenen les seues contradiccions, com tothom.

El futur del món rural passa per petits productors ecològics que facin aliments de proximitat?
En part sí, però només en part. Res no es pot entendre com una solució aïllada perquè tot està interconnectat. Necessitem pagesos perquè produeixen aliments i cuiden el territori, i perquè aquests hi vulguin viure necessitem que al seu voltant hi hagi una societat dinàmica que ofereixi serveis. El món rural no pot sobreviure si només hi viuen pagesos.

Quins són els serveis bàsics que fixa la gent al territori?
Metge i escola, que com a màxim ha d’estar a 30 minuts en cotxe de casa. Després hi ha d’haver bon un transport públic, botigues i serveis d’oci i esport. No cal tenir de tot a cada poble, perquè és impossible, sinó que s’ha de garantir que la gent ho tingui relativament a prop.

I sigui accessible.
El transport públic és un dret que s’ha de valorar des del punt de vista del benefici social. La societat catalana, també la gent de ciutat, ha d’entendre la importància d’aquests serveis al món rural.

Odisseu és un programa per incentivar que tornin els fills dels pobles que han estudiat a fora.
Aquest és el missatge. Els joves han de poder tornar a casa i mirar de trobar feina d’allò que han estudiat. S’han de generar oportunitats en sectors que no siguin el primari o el turisme. Això no és contradictori amb fer accions per atreure gent nova i mirar que tornin els joves nascuts al territori.

L’habitatge és una de les contradiccions del món rural: als pobles hi ha moltes cases buides i després no és fàcil de trobar-ne de disponibles.
És cert que molta gent que vol anar a viure a un poble es troba que li costa llogar o comprar una casa. Moltes estan en mal estat, d’altres les fan servir com a segona residència. A vegades, per part dels propietaris, hi pot haver certa por a les coses noves, hi ha molta gent a qui li pot costar llogar les cases familiars de tota la vida. En aquest sentit s’ha de fer molt treball de camp i donar incentius als propietaris, garanties de les administracions i fer molta feina de mediació.

La situació actual, amb una acceleració del teletreball i amenaces de confinament domèstic, és una oportunitat per al món rural?
Podria ser-ho, però és molt aviat per valorar si hi pot haver un cert moviment de gent que busqui llocs on les restriccions siguin més laxes i valori viure en un poble. El que sí que ha dut, per exemple, és més consciència per als que hi viuen: s’ha posat en valor. El que és imprescindible per assegurar un moviment de població cap als pobles petits és la fibra òptica. Això no és una garantia però és imprescindible. Amb una bona connexió, el confort dins de casa tant és a la muntanya que a Barcelona. El canvi és quan obres la porta i surts de casa. Quants quilòmetres has de fer per accedir a qualsevol servei? El món rural permet decidir el nivell d’aïllament que vols, si prefereixes una masia lluny de tot al poble que fa de capital de serveis. A les ciutats és gairebé impossible decidir com d’aïllat vols viure.

Quina data serà clau per saber si es pot revertir la situació? O no hi ha volta enrere?
En municipis de menys de dos mil habitants, si en deu anys no s’ha frenat el despoblament, aquest ja serà pràcticament irreversible. Hi ha molts municipis que tenen menys de cent habitants i la majoria és gent gran, cada vegada el procés està sent més ràpid.

Si la gent hi conserva les segones residències, s’imagina pobles fantasma que només tenen vida els caps de setmana i l’estiu?
Si arribem a aquest extrem potser és un escenari menys dolent que no pas el de pobles que cauen a trossos i s’abandonen per sempre. Si les cases són habitables sempre s’hi pot tornar a viure.

Vostè és optimista?
Sí, penso que el món rural ofereix moltes oportunitats i que no sempre s’expliquen o es coneixen. Això no vol dir que tot el territori estigui preparat per rebre gent i oferir tot el que necessiten. Falta molta feina per fer, sobretot des de les administracions.

Vostè viu a Lleida, farà el pas?
És l’objectiu a mitjà termini, l’assignatura que tenim pendent.

Entrevista LECTURA. Suplement Dominical del Diari Segre

FONT I FOTOGRAFIA: DIARI SEGRE