Capcalera_altres1
"L'activitat econòmica que ha permetre evitar la despoblació i atreure més persones als entorns rurals neix d'una estratègia de país". L'Institut Ignasi Villalonga parla amb el gerent d'ARCA
17.07.2018

En el marc del projecte Localmed.eu, centrat en identificar els reptes de la governança local, es realitzen un seguit d'entrevistes a representants del territori i experts en aquest àmbit per conèixer com s'aplica la governaça local a la zona de l'Euroregió de l'Arc Mediterrani - EURAM (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra i Catalunya Nord). 

Albert Puigvert i Tuneu, amb una llarga trajectòria en l'àmbit del desenvolupament rural, ens parla de la necessitat d'una organització territorial flexible i adaptada al territori, que eviti redundàncies o solapaments absurds de competències. En la conversa, Puigvert també destaca el fet que cal reconnectar i reprendre el lligam trencat entre el món urbà i tot allò que passa al rerepaís, ja que massa sovint el món rural s’ha vist desposseït dels seus recursos, que han anat directament a les ciutats.

Entrevista:

  • Quina hauria de ser l’organització municipal, sobretot pensant en els municipis petits i la prestació de serveis? Quin paper han de tenir els consells comarcals o les vegueries? L’agrupació a una escala inferior a la comarca és funcional?

L’organització òptima depèn molt de la situació territorial i l’històric de cada ens i cada territori. D’entrada, cal apuntar que les comarques són molt diverses entre elles i no es poden donar receptes iguals, excessivament homogeneïtzadores. Els consells comarcals neixen dels consells de muntanya, territoris amb una dimensió abastable i gestionable i un plantejament de “contracte-programa” adequat a la idiosincràsia territorial. Una altra cosa és l’organització política dels consells comarcals, perquè no són ens del tot transparents i no es regeixen per la democràcia oberta tal i com estan organitzats actualment. D’altra banda, cal veure com es presten els serveis, ja que l’homogeneïtzació i l’estandardització fan que es perdi qualitat en el servei tenint en compte que les comarques són diferents i les necessitats són diverses; per tant, els tipus de serveis s’han de plantejar donant marge a formats i dimensions diferents en funció de necessitats i territori.

En aquest punt cal plantejar si el marc legal de gestió del sector públic vigent és sempre el més adient, ja que, sobretot amb l’ARSAL (Llei 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local), ha quedat molt encotillat. Per exemple, fa que l’externalització de serveis via contractes públics hagi de ser “a preu”, propiciant que guanyi gairebé sempre l’oferent més econòmic, que sovint no és el millor (plantejament derivat de l’obligació UE que té un discurs incongruent sobre liberalització dels serveis, obligant a reduir despesa com a sector públic, però que s’omple la boca sobre la urgència de la potenciació de l’economia local). En definitiva, l’àmbit comarcal, a les comarques rurals, si tingués una altra organització política, seria una bona dimensió per a la gestió de serveis. Quan la dimensió creix (població i territori) cal tenir en compte la traccionalitat de les capitals de comarca i el paper de les grans ciutats, un dels principals elements de variabilitat entre comarques.

A banda, hi ha territoris històrics o comarques compostes per subcomarques que funcionen com a sistemes propis. Aquí és on cal anar en compte d’homogeneïtzar o estandarditzar les masses crítiques i les ràtios o dimensions dels serveis. A la vall del Ges, que és Osona Nord, tenim el Consorci de fa anys. Per a la gestió de serveis com els residus, el servei és molt més eficient plantejat a tota la comarca d’Osona, però pel que fa als serveis a les persones, la dimensió comarca no és tan funcional.

Un altre element difícil d’harmonitzar en el nostre panorama d’administracions sobreposades, en segons quins àmbits de gestió territorial, són les diputacions. Són qui tenen els recursos econòmics i, moltes vegades, enlloc de potenciar l’aterratge al territori de bons serveis, el que fan és estandarditzar serveis globals plantejats des de la voluntat política puntual, més que no amb solidesa tècnica. Això acaba generant artefactes artificials, enlloc de promocionar i donar suport al naixement d’iniciatives pròpies del territori, que és la filosofia amb què es treballa al LEADER, el bottom-up. Per sort no sempre és així, un bon exemple del suport “en positiu” que poden fer les diputacions és quan estableixen aliances amb els ens territorials (locals, consorcis-agències i grups d’acció local…) ajudant financerament i amb recursos (tècnics i metodològics) per tirar endavant projectes com ara el que compartim ARCA, la Diputació de Barcelona i el Centre Tecnològic Forestal, BCN Smart Rural. Un projecte que surt de propostes dels ens de desenvolupament econòmic i que cofinança i coordina la Diputació.

Per a mi, un bon model d’aterratge de concertació territorial de les polítiques de desenvolupament al territori és el que estableix l’àrea de desenvolupament local del SOC (Servei Català d’Ocupació), on per poder rebre finançament hi ha d’haver una estratègia prèvia consensuada i concertada entre els ens del territori. Quan parlem de territori no parlem estrictament de comarca, hi ha l’Agència de Desenvolupament Solsona-Cardona o el Consorci de la Vall del Ges, que són ens de desenvolupament econòmic i no coincideixen amb la dimensió comarcal. O el cas del Moianès, que ara coincideix amb la comarca, però fins fa poc no era així.

“Els tipus de serveis s’han de plantejar donant marge a formats i dimensions diferents en funció de les necessitats i el territori”

  • En el debat de les Terres de l’Ebre ens comentaven que els consells comarcals haurien de ser espais tècnics i les vegueries els espais polítics de relació entre municipis i Generalitat.

El problema ha estat la definició de la governança política dels ens comarcals. L’elecció dels consellers és poc transparent i poc democràtica. Potser caldria una estructura de “Consell Comarcal d’Alcaldes” i la resta que fos tècnica, deixant molt clar quines són les competències pròpies i delegades-aquí estaria bé que la Generalitat definís quines són les competències delegades i les dotés com correspon-. Per mi, l’organització dels serveis socials i les polítiques de joventut són un bon model efectiu de delegació de funcions.

  • El finançament via contractes programa també genera disfuncions, ja que sovint són massa finalistes i molt estandarditzats. Moltes vegades, els territoris demanen el contracte programa, no pel servei, sinó pels recursos que comporta, i poder finançar així altres coses. Això va en detriment del programa, dels serveis a desenvolupar, i genera tensions.

És clar, perquè no s’ha definit ni consensuat l’estratègia prèvia. Aquí tenim una clara mancança de cultura de la planificació estratègica i territorial. Agreujada pel curtterminisme, que cerca generalment “el polític”. Potser caldria que fos obligada una formació “a la francesa” sobre la importància real de tenir clara una estratègia territorial consensuada i un mínim de coneixements, tècniques i habilitats per part dels i les electes. D’altra banda, hi ha una mancança dels directius tècnics en planificació estratègica, treball en xarxa i governança multinivell… Ens queda molt per recórrer en la cultura de la col·laboració interinstitucional (i diria que intrainstitucional també!).

  • Pel que fa al debat de la reducció de nombre de municipis, doncs, té sentit?

Sempre que hi hagi un grup de persones que se sentin d’un lloc, no se’ls pot coartar aquest sentiment, és absurd. Una altra cosa és, per fer més eficient la dedicació de recursos públics limitats, definir fins a quins nivells de competències, de pressupostos i serveis es deixa autonomia a aquests espais, i determinar si s’han d’aglutinar des d’una perspectiva territorial més àmplia. Un EMD, des del meu punt de vista, no ha de gestionar residus, no té sentit des del punt de vista de cost d’escala; ara bé, té una identitat pròpia i en certes activitats ha de ser autònom. Potser en aquelles de tipus cultural, relacional, de sensibilització, festives, de representació… I, evidentment, ha de tenir veu en la definició de serveis col·lectius que gestionaran ens supralocals. Fins on es trava el sistema i fins on es deixa obert? El problema no és tant als municipis petits sinó el sistema organitzatiu. Però cal diferenciar comarques petites de les més grans, per exemple, el Ripollès d’Osona, no funciona el mateix en una i l’altra. La realitat municipal, històrica de subsistemes i de micropobles és diferent. Ja si parlem de l’Àrea Metropolitana, l’estructura de comarques perd tot el sentit. Arrosseguem estructures d’un altre temps, però tampoc és evident com s’hauria de solucionar. El què és clar és que l’organització territorial ha de ser flexible i adaptada al territori i que eviti redundàncies o solapaments absurds de competències.

"L’organització territorial ha de ser flexible i adaptada al territori i que eviti redundàncies o solapaments absurds de competències”

  • Estem d’acord que els municipis estan infrafinançats, però coneixes algun exemple de fonts de finançament alternatives? Per exemple, Rajadell o Aguilar de Segarra fan “dumping” fiscal amb l’impost de matriculació i són els municipis catalans amb més cotxes matriculats perquè totes les flotes de lloguer els matriculen allà.

Aquestes coses tan puntuals són accidents o obra de visionaris. Per exemple, Centelles hauria de ser referent en transició energètica: té una companyia energètica municipal des de fa molt de temps, s’ha anat actualitzant i ara té una xarxa pròpia de distribució, té control sobre el desplegament de fibra òptica i electricitat. Però voler estendre el seu model als altres municipis, en el moment actual (legal i de desplegament d’infraestructures) és impossible.

Una de les principals opcions que tenen els municipis és la remunicipalització. A banda de socialment necessari és econòmicament viableÉs clar que no en tots els serveis, però en els sectors energètics, el de l’aigua i la sobirania alimentària, per mi són clau (a curt i mitjà termini). Relacionat amb la sobirania alimentària i la gestió forestal, cal remarcar que tenim un problema cultural pel que fa a la cessió de sòl per a explotació: molts propietaris prefereixen tenir la terra inactiva, cobrant-ne els rèdits corresponents –purins, PAC, horts il·legals–, que no cedir-la perquè l’exploti un jove que es vulgui incorporar com a pagès. La nostra legislació no facilita el control de males praxis especulatives, com tampoc fomenta les iniciatives cooperatives o comunitàries. A França, la Llei del Sòl deixa molt poc marge per a l’especulació amb la terra. Aquí, si es vol fer un banc de terres és quasi impossible perquè tenim especulació urbanística en alguns municipis, l’especulació pels fons europeus agraris, l’especulació pels purins… A ARCA col·laborem amb la Diputació en el marc del projecte BCN Smart Rural, amb accions dirigides a intentar facilitar l’accés a la terra de cara a poder incorporar al sector joves de famílies no pageses, i això és molt complicat.

Un altre recurs que hi ha, sobretot als entorns rurals de muntanya, són els béns comunals, que estan ben definits però, pel poc que conec, funcionen massa com a “clubs privats” d’accés molt restringit. Tot i així, són la sort d’una part dels territoris de muntanya que permeten el pasturatge comunal, garantint el manteniment del paisatge i la qualitat de les pastures. És evident que és un espai d’oportunitat, però no es pot plantejar gaire res perquè hi ha unes dinàmiques històriques i locals que requereixen una voluntat política ferma, i caldria molta predisposició (unànime) dels ramaders establerts per a canviar-les. A Navarra i al País Basc hi ha boscos comunals molt oberts, que són boscos del poble, funcionant com a tal i no com un club privat de ramaders. En el nostre cas no podem parlar d’abandonament (tot i que en alguns casos, sí), perquè se’n fa ús, però de vegades no són gestionats com a béns comuns, sinó com a béns comuns “d’uns pocs”, i no es pot desenvolupar tot el seu potencial com a espai d’oportunitat per als municipis i possibles potencials nouvinguts.

  • Pel que fa a estratègies locals per a la generació d’ocupació i activació econòmica, ens deien en diversos espais que no pot ser una competència local ni tan sols comarcal, cal que sigui una estratègia de país.

Coneixem bé quins recursos hi ha als diferents territoris per a poder articular programes ben definits als diversos espais del país, amb una visió estratègica conjunta. Això topa amb competències pròpies i impròpies dels ens locals i, a vegades, articular-ho a través de privats o d’ens de concertació dificulta processos i enterboleix els objectius de servei públic. Les estratègies està molt bé que siguin “de país”, però sovint es queden només aquí si no tenen una visió clara de com, on i amb qui aterrar-les al territori.

L’espai de la transició energètica és claríssim com a espai d’activació econòmica en el territori i de creació d’ocupació sostenible, però hi ha un galimaties molt gran en termes legals i de competències que es fa difícil articular una estratègia de país. Unes inèrcies i uns límits marcats per les empreses de l’IBEX refractàries al canvi natural del sistema. Cal que el marc legal afavoreixi les iniciatives comunitàries i cooperatives encarades a la transició energètica, de producció distribuïda, viables, justes i molt més equitatives, tal com passa en altres països europeus, o com demostra l’experiència recent de Viure de l’Aire del Cel.

L’activitat econòmica que ha de permetre evitar la despoblació i atreure més persones als entorns rurals neix fruit d’una estratègia conjunta de país. Cal desenvolupar les infraestructures comunicatives per a facilitar la presència de treballadors del coneixement fora de les ciutats (knowmads), cal potenciar la gestió forestal i la biomassa, cal avançar en la transició energètica, calen més serveis i una dinamització pública, així com plataformes “d’aterratge” de nova població als territoris rurals. Amb aquests elements, l’activitat econòmica vindrà sola.

"Les estratègies de país han de baixar de escala i tenir una visió clara de com, on i amb qui aterrar-les al territori”

  •  Com creus que hauria de ser la relació entre l’àrea metropolitana i el rerepaís?

D’una banda cal reconnectar i reprendre el lligam trencat entre el món urbà i tot allò que passa al rerepaís. Parlem d’aigua, de paisatge, d’oci, de salut, d’aliments, de qualitat de vida, en definitiva, de serveis socials, i també ho és l’energia.

Cal fer una prèvia, i és el problema de relació entre l’entorn rural i l’urbà. Tot es mira des d’una òptica urbana basada en l’idil·li rural i, per tant, cal reeducar el món urbà i apropar-lo a les pràctiques agrícoles i forestals, perquè estem allunyats de les pràctiques i dels elements positius que els entorns i les pràctiques rurals ens aporten. Això requereix, també, la creació de canals de contacte directe en alimentació, generalitzant el consum urbà de petits productors -que molts no tenen els canals disponibles-. Aquesta obertura de canals també propiciaria la sostenibilitat i l’aparició de nous productors en els àmbits rurals i periurbans.

Cal una reentesa entre els mons urbà i rural. Cal generar dinàmiques de compensació entre els entorns que reconeguin la contribució d’un sobre l’altre (contractes de reciprocitat per serveis ambientals, energètics, d’oci… -a Bretanya estan iniciant proves pilot en aquest sentit). El món rural aporta aigua, energia, alimentació, oci… i massa vegades s’ha vist desposseït dels seus recursos, que han anat directament a les ciutats.

Entrevista LOCALMED

Comentaris
Tornar Enrere
News_item_thumb_asset
Segueix-nos a Facebook Twitter